Vídeo que denuncia de la política de contractació del PP als Ajuntaments.
SÓLO PARA… LA FAMILIA.
Recorde’n per uns moments el meravellós inici de El Padrino: Bonasera acudeix Don Vito per resoldre els seus problemes, observeu com és fonamental donar suport, respectar i ser fidel a “La família” si vols tenir una oportunitat: és un intercanvi de favors, un “do ut das” (et done i em dones). La família és gran, inclou en primer lloc els parents per orde de sangüinitat (lògicament); però també a tots aquells que ajuden a eixe família a ostentar, ocupar i abarcar el poder. No hi ha terme mig: o estàs amb ells (el que t’asegura la seua protecció) o estàs contra ells (no esperes en eixe cas cap tipus d’ajuda sinó més bé tot el contrari). El logo de la pel.lícula ho diu clar: El padrino és qui mou els fils. http://www.youtube.com/watch?v=dk3yWsxddLI&feature=related
Com? Mitjançant una xarxa clientelar que li permet imposar la seua jerarquia nepotista que té el monopoli i control absolut del seu barri. Nepotisme i clientelisme que s’aprofita de la necessitat per imposar-se i beneficiar-se al marge de la llei.
El nepotisme és l’abús de poder comès a favor de parents o amics, ja siga per proporcionar béns, serveis o càrrecs. En sistemes on es practica la meritrocràcia (forma de govern o d’organització social basada en l’habilitat, mèrit o talent en comptes de la riquesa, la posició familiar, el privilegi de la classe social o qualsevol altre determinant de la posició social) , el nepotisme es considera corrupció. La paraula nepotisme deriva de l’arrel grega nepos (NEBOT) i el sufix llatí -ismus (teoria o doctrina). El mètode de què es valgueren els papes per a la consolidació del poder temporal, que consistia a afavorir membres de les seues famílies amb donacions, títols o favors en general. Els papes Borja, Calixte III i Alexandre VI, van ser grans usuaris del nepotisme. El que va començar en l’església ràpidament va passar a la política. Un gran exemple de nepotisme va ser Napoleó, quan va nomenar al seu germà com a rei d’Espanya. Hui en dia el nepotisme, també es coneix com a clientelisme. El principi és el mateix: utilitzar els recursos públics per a fins personals o partidistes.
El clientelisme polític és un sistema extraoficial d’intercanvi de favors, en el qual els titulars de càrrecs polítics regulen la concessió de prestacions, obtingudes a través de la seva funció pública o de contactes relacionats amb ella, a canvi de suport electoral. Això funciona arreu i és tan vell com l’Imperi Romà. A Roma es referia a la relació que unia un “patró” amb el seu “client”. El client (etimològicament: aquell que obeeix), era un individu de posició social modesta, es posava sota la protecció del ric patró, que li garantia una ajuda material regular com a pagament per determinats serveis: recolzament electoral, acompanyament al fòrum, ajuda en cas de processos…
Hui en dia funciona de manera similar i molt fàcil de constatar: des dels governs estatals, autonòmics o municipals, es prova de vincular l’obtenció de determinades prebendes per al territori o per a les persones: que si el manteniment, que si la construcció de cert equipament, que si la col•locació del nebot, cunyat, germà… Una sospitosa xarxa de relacions familiars, de partit, d’amistat que sense adonar-nos acapara les ofertes d’ocupació, contractacions per obra i servei, ajudes a associacions… Inclús es veu com una criteri implícit que s’ha de complir per poder accedir a un lloc de treball, a una ajuda; sense adonar-se’n que l’acceptació d’aquest sistema clientelar i nepotista va en contra de la igualtat d’oportunitats i es considera corrupció.
De vegades el funcionament és gairebé explícit, un “do ut das” descarat i públic(et done per a què em dones: tu em votes i jo d’afavorisc), en altres és més subtil però no per això menys evident i escandalós. Posem per cas, quan algú parla amb els representants d’alguna associació que rep o espera rebre subvencions o contractes de l’ajuntament, es nota la prudència amb la qual es fan suggeriments o crítiques al govern de torn- propaganda basada en el rumor a peu de carrer –per si de cas es perd l’ajuda o no li donen la feina…
Quan un partit polític construeix una xarxa clientelar, és a dir, una xarxa d’enxufats, la democràcia té un problema. Els ciutadans i ciutadanes tenim un problema. El major aliat de l’enxufisme és el silenci, el desconeixement del que passa, el pensar que tots fan igual. Per això, des de COMPROMÍS volem tirar de la manta. Volem estirar de l’endoll. A que coneixes casos d’enxufisme pròxims?
No ho permetes! Estira l’endoll!
